web analytics

Secà en lo-fi

21453424271_4d8f1c5206_o 20526440456_5331e7e238_o 20451437220_f5125c5dd6_o 20303147631_7614ca8288_o 19829529512_9163fec6ec_o 19483184170_83858ef0c8_o

El lo-fi és una categoria que les empreses que ens l’intenten vendre promocionen sobre tot per a fotografia de tipus record amb un aire desenfadat. Si mireu un fulletó de Lensbaby o de Lomography veureu centenars d’instantànies desenfocades de hipsters feliços o amb posat intens o de festa amb una merda com un piano. El paisatge no entra dins els seus arguments de venda, i jo trobo que és un error perquè el paisatge és un subjecte molt més agraït de fotografiar que els hipsters (dels que quan jo anava de discoteques en dèiem modernets): no belluga, sempre és a la mateixa distància focal, no et demana que li passis la foto per posar-la de portada al facebook sense donar-te crèdit (qué et pensaves), no et carda discursos sobre cine independent iranià i no l’has de dur a casa perquè du un pet com una gla. El paisatge sí que és un tio guai, i no tots els que dueu tupé i barba d’un pam. Amb el paisatge aniria de birres al Xino; amb vosaltres ni de conya.

Ei, i encara així no són tot flors i violes, que encara que paisatge no et tiri el cubata pel damunt ni tenqui els ulls al pitjor moment, hi ha unes servituds de la fotografia amb una càmera de plàstic amb lent de menisc que no es poden evitar. Com a molt bé, la foto et sortirà, com diuen els americans ‘too soft’, que no vol dir que plori amb les pel·lis tristes sinó que tindrà una definició més aviat merdosa. I si fas servir una càmera de mig format (perquè, sí, quitxalla, encara que costi de creure, hi ha qui fa càmeres amb lents de plàstic per a fer servir amb pel·lícula professional, i fins i tot de format 6×9), dic, que si fas servir mig format podràs tenir el goig espiritual de revelar i veure com, per alguna cabronada de disseny, s’ha filtrat llum dins la càmera i t’ha fotut enlaire mig rodet, i l’altre mig te l’ha deixat fet un ecce mono. Però per això havíem vingut, no? Per fer fotos rares, i a fe de Cthulhu que surten rares de collons. Però quan li vas agafant el truquet acabes dominant, imponderables apart, quina mena de fotos rares et surten. Però els imponderables sempre hi són. Sempre. Quan n’aprens s’acaben tornant com el problema catalán, que deia aquell podrit, que no es pot solucionar, només se conlleva.

I tot això per presentar-vos les meves fotos d’estiu, fetes a quaranta graus i a la intempèrie, amb un sol que Catalunya tota era un forn de pizzes. I és que tinc afany heroic i l’instint de conservació d’un lemming, però els resultats han estat els esperats i per això ja paga la pena aguantar el foc que cau del cel a ple juliol als secans catalans. Sí, hi ha també un cityscape de Cardona, que és un poble pintoresc com n’hi ha cap. Un amic meu, de petit deia que Cardona es deia Cardona perquè allà carden a la una. I a Cardedeu a les deu. Era un poeta, el tio. Però la veritat és que li diuen Cardona perquè allà carda sempre: a l’estiu carda calor i a l’hivern carda fred, i a tu et deixa ben cardat, però jo, enze, encara hi torno sempre que puc; deu ser que el sol ja m’ha torrat el cervell.

Autor: Ignasi Montserrat

Comparteix aquesta entrada a

Pin It on Pinterest

Share This

Share this post with your friends!